Una de les coses que no vaig poder dir el dia 8 és el que va callar Joan Margarit quan va afirmar que la poesia és la recerca de la veritat. I el que va callar és que la veritat no existeix. I malgrat saber-ho (o, si més no, intuir-ho), els poetes continuem escrivint (això és, buscant). I sovint no sabem què busquem (és a dir, què escrivim). Per això ens limitem a seguir el rastre d'unes paraules que menen a unes altres paraules que menen a unes altres paraules...
mira’t: tens espines a l’estómac i escates al cony, cony d’escates que se’m claven com estaques, taques que em broten i embruten les meves paraules, per aules buides cerco el rastre de les teves cançons, sons que reboten contra el sostre, rostre que giravolta dins el cap, cap al pap, i en acabat cap al cap un altre cop, de retop, fins a ultrapassar l’onomatopeia
%5B1%5D.jpg)
7 comentaris:
Compte! Buscar la veritat, com desitjar, és perillós. Corres el risc de trobar-la
Contestaré aquesta nit en una entrada-exprés a la ca Morenita. He començat a escriure i el comentari era més llarg que la teva entrada :-D
Magda: a la lleixa dels tovallons de paper no hi era.
Mina: qualsevol comentari és més llarg que els meus posts. El minimalisme pot amb mi.
Doncs el meu nom sol ja deu ser tota una amenaça...
I'm on it.
m'ha semblat interessant, parlant de la veritat et deixo això:
Només tinc una paraula
que fa goig i fa patir
la vrîtat és una taula
per posar-hi el pa i el vi.
Enric Casasses
merda
ara veig que ets escriptor o alguna cosa així
en fi
sóc alguna cosa així, però no passa res. gràcies per la visita.
Publica un comentari