Però abans de marxar

Jesús M. Tibau a Les Borges del Camp (19/06/09)

Un article sobre el darrer poemari de Rosa Comes (15/06/09)

Un poema al blog de Francesc Valls-Calçada (14/06/09)

Ho he fet dins un vagó de tren. I també dalt d'un vaixell (06/06/09)

Territoris Creatius (juny de 2009)

Presentació del darrer llibre de Rosa Comes (04/06/09)















(foto de Rosa Casas)

El fotògraf a Valls (29/05/09)

El fotògraf segons Francesc Valls-Calçada (27/05/09)

Un rostre que no és meu, fugaçment, a L'hora del lector del 27/05/09 (minut 55'56")

Un rostre que no és meu al CNL de Tarragona (20/05/09)

amb el professor Xavier Brotons i tres dels alumnes que van llegir la novel·la. Gràcies de nou, Xavier!

Un article sobre BValls de Lletres (18/05/09)

El fotògraf a Vall-de-roures (02/05/09)


amb Jesús M. Tibau i Lolita Bosch, que passava per allà


amb Octavi Serret i Jesús M. Tibau. Moltes gràcies a tots dos!

Un rostre que no és meu a l'Avui, gràcies a Matthew Tree (01/05/09)

L'Atles de la memòria segons Núria Cisa (29/04/09)

El fotògraf segons Xulio Ricardo Trigo (15/03/09)

El fotògraf segons Jordi Tiñena (08/12/08)

Fins ara

De vegades no trobo explicació als vents que m'erosionen. Només tinc la certesa que el procés és irreversible. Per això, un xic desorientat, agafo els trastos i em trasllado.

Franctiradors

Disparaven sense engaltar, ignorant els danys col·laterals. Encara ara em descobreixo bales incrustades en llocs impensables.

El minut heroic

He trigat mitja vida a adonar-me que el minut heroic de què ens parlaven no existeix pas. Aquí l'única heroïcitat (o temeritat, si ho prefereixes) és prémer la primera tecla.

Gestos

El pas pausat però tenaç, com de pelegrí, delata que sap dosificar temps i esforç (encara que això, jo, ja ho sabia). Quan em reconeix i s'atura i comencem a parlar, els seus ulls em miren sense filtres ni entrebancs, amb l'omnisciència d'una tomografia. L'interès de cel·lofana amb què em fa les preguntes de rigor també és idèntic al que hivernava dins la meva memòria. Són gestos antics, recuperats de cop i volta. Gestos adquirits per simpatia. Gestos apresos a còpia d'emmirallar-s'hi. Gestos a imatge i semblança de, com si el temps hagués retrocedit vint-i-cinc anys.

Avui no cal

Sense comentaris.
Sense explicacions.
Sense justificacions.
Sense res de res.
Avui no cal.

Idiota (i 3)

La meva vida constitueix un llarg i profitós viatge cap a la idiotesa. Un dia, d'adolescent, em vaig adonar que era idiota. Uns quants anys més tard, vaig descobrir que no era pas l'únic. Ara que vaig camí dels trenta-cinc estic convençut que no solament tothom és idiota, sinó que mai no deixem de ser-ho.

Lluís-Anton Baulenas a Amor d'idiota

Idiota (2)

segur que ets de la classe d'idiotes que continuen remenant el cafè fent clinc clinc clinc clinc clinc clinc quan el sucre ja fa estona que s'ha dissolt. i no te n'adones. vull dir que no t'adones que ets idiota. en això rau la teva idiotesa.

Idiota (1)

Hay tanto idiota ahí fuera

Dit per Vetusta Morla a Sálvese quien pueda

ei, col·lega, per què xiules? que no t'adones que m'estàs agredint amb aquesta melodia desafinada que et raja dels llavis? que potser t'agradaria que et maltractés de la mateixa manera? imagina't que et pessigo la cella. o que et foto el dit dins l'orella. et faria gràcia? oi que no? doncs calla ja. així no puc continuar. em des(con)centres. em idees les desordenes. au, va, xato, calla una estona i deixa'm escriure.

Traduccions i traspassos

El 2008, mentre traduïa Els brigadistes entre nosaltres, va morir Milton Wolff.

Enguany, mentre tradueixo això, mor Pere Català i Roca.

Ales

És quan desplego les ales que. Bé, tu ja m'entens.

Gairebé una coincidència

Doncs resulta que el conte autobiogràfic de què vaig parlar aquí, per a més inri, va quedar finalista d'un premi convocat per l'Ajuntament de Constantí el 2002. I vet aquí que a la llista de seleccionats hi havia un Lluís Gavaldà, de manera que vaig pensar el mateix que haguessis pensat tu. A més, posats a pensar, també vaig pensar el que li diria si el veia el dia de la presentació del llibre, això és: saps que és la segona vegada que els nostres noms apareixen al mateix llibre?

I va arribar el dia de la presentació del llibre. I sí, el vaig localitzar entre el públic que s'aplegava a la biblioteca de Constantí. Però sort que vaig decidir dir-l'hi en acabat de l'acte. I és que el Lluís Gavaldà que comparteix pàgines amb mi a Històries de vida no és el cantant d'Els Pets, sinó el seu pare.

PD: La primera (i única vegada) que Lluís Gavaldà fill i jo vam coincidir dins d'un llibre va ser aquí.

Literatura a Ventdelplà

La Mònica, un dels personatges de Ventdelplà, publica una novel·la en què es poden llegir frases com ara:

Si alguna dona era submisa al poble, aquesta era la Berta (minut 12:35)

La seva pudor es podia sentir en un radi de tres metres. Anava brut, deixat, fet un nyap i vivia al carrer (minut 17:43)

La Mònica només odiava una persona en tot el món: la Teresa (minut 33:55)

Tres fragments que, si els llegís a l'atzar tot fullejant la novel·la, em farien desistir de llegir-la. I és que la construcció dels personatges, crec, s'hauria de fer amb altres materials. Per tal que s'aguantin -per tal que tinguin vida i semblin propers-, els personatges s'han d'anar bastint a poc a poc, indirectament, mitjançant el que fan, el que diuen i el que els altres diuen d'ells. Fins i tot fent servir el silenci i la insinuació. Dir que "la Berta era una dona submisa" és un recurs massa fàcil. Qui escriu així oblida que els lectors completen el text que hem creat. Per tant, no podem fer la feina que els correspon a ells. Els lectors han d'arribar al final del camí sense gps. Nosaltres, com a màxim, ens limitarem a ensenyar-los quina direcció han d'agafar.

Premis i mediocritat

Perquè -cal dir-ho per consol i esperança de tots els escriptors mediocres- qualsevol escriptor mediocre, i encara més si ho és perfectament, pot aspirar a guanyar qualsevol -tots, gosaria dir- premi literari sense que hagi de ser forçosament parent o amic dels membres del jurat.

Ramon Folch i Camarasa a Manual del perfecte escriptor mediocre

(Enhorabona, Penélope)

Avui ens visita Josep Pedrals

Avui ens visita Josep Pedrals, que és poeta. Però no és poeta perquè n'hagi publicat uns quants llibres, com ara aquest o aquest. En realitat és poeta perquè la seva feina ens transporta als orígens d'aquest gènere literari, quan la poesia era dita per ser escoltada.

Fa molt temps que s'hi dedica. Porta més de 10 anys fent recitals arreu de Catalunya i a l'estranger, fins i tot a Madrid.

Si hagués de definir-lo, diria que és un fabricant de rimes, un malabarista de les paraules, un mestre de la ironia. És, per entendre'ns, una mena de Cristiano Ronaldo de la poesia, com podreu comprovar ara mateix.

L'anècdota: mentre esperem que hi arribin els alumnes de 4t d'ESO, una noia de 1r s'hi apropa. Com que sembla encuriosida pel noi que m'acompanya, li dic que és un poeta famós i li deixo els exemplars d'Escola italiana i El furgatori que tinc a les mans tot afegint que els ha escrit ell. Aleshores, després d'examinar els llibres, la noia fa: ¿Ah, sí? ¿Y cómo se llama?

El repertori: tirallongues de consonants, poemes amb profusió de diftongs, reguitzells de frases inintel·ligibles, cançonetes, saltirons i rimes impossibles, un poema d'amor amb formatges amagats, escriptors clàssics espanyols ocults dins d'un poema, una metàfora mutant, el triangle de les Bermudes, un somni en què apareix una lectora...

La frase: "Hi ha gent més rara que jo".

Duració de la masterclass: 1 hora aproximadament.

Quantitat d'aigua beguda pel poeta: 116 cl.

Dedicatòries als meus exemplars d'Escola italiana i El furgatori: en vers, per descomptat.

El significat del poema

Tant és com interpretis el significat del poema. Sigui quina sigui la teva conclusió, segur que serà correcta.

Realitat i ficció (2)

Ja n'he parlat abans, de la fràgil frontera que separa realitat i ficció. Però ara, recordant el que ha passat, no puc estar-me de parlar-ne de nou.

i malgrat que la Sheila va posar-se d’aquella manera quan vaig acomiadar-me’n al seu portal, plorant a llàgrima viva, barbotejant que ja no calia que l’anés a recollir a l’institut, que no la truqués mai més, que no tornés a aparèixer per casa seva, que m’oblidés d’ella, vaja, ja que no volia tenir res a veure amb un cafre com jo, no sé per què, vaig començar a recelar dels seus sanglots

sí

malgrat que la desgraciada ho va negar en tot moment, a cada bufetada que li fotia una veu em deia que no me la cregués, assegurant-me que allò era una simple excusa, que l’autèntic motiu de la seva decisió n’era un altre, que segurament s’havia enamorat d’un altre

una veu que em cridava que l’agafés pels cabells i l’arrossegués per terra

perquè s’ho mereixia

per porca

per mala puta

Un rostre que no és meu (2008)

Descobrir sons nous

Em comprometo a no penjar-hi més música perquè sí. Encara que sé que, de vegades, serà difícil. Sí. Definitivament, descobrir sons nous hauria de ser com llegir poesia. O era a l'inrevés?

How wonderful I am

Si mai has pensat I need advice, nobody ever looks at me twice, crea un blog. Tothom sap que l'autobombo n'és una de les motivacions. Ningú no ho pot evitar, això. Fins i tot un trapezista tan reservat com jo no se'n pot estar. Penjar retalls de diari a la sala de professors de l'institut no és suficient. Les notícies han d'arribar més lluny.

Ho he fet i ho continuaré fent. La diferència és que a partir d'ara serà d'una manera diguem-ne més evident. A cara descoberta, vaja. Inaugurem, doncs, una nova etiqueta que anomenada

HOW WONDERFUL I AM

Les flors de l'abisme

De vegades, sense proposar-m'ho, veig les flors de l'abisme. D'altres, en canvi, les evoco per descriure-les. Amb l'esperança que les paraules les tornin inofensives o bé les posin a ratlla. Tot desitjant que les lleis que les regeixen siguin les mateixes que regeixen els somnis, això és, que si se'n parla mai no es fan realitat.

Regals

El millor regal que uns pares poden fer al seu fill és donar-li la vida.

El (segon) millor regal que uns pares poden fer al seu fill és llevar-li la vida.

Aleshores només caldrà dir-li adéu com es mereix.

El poema perfecte

“Si quan toques aconsegueixes que la música t'arribi ben endins del cor, el teu cos pateix una mena de sotrac físic, però el cos del que l'escolta també”, diu un dels personatges d'After Dark, la novel·la de Murakami. Amb la poesia (i l'art en general) passa una cosa semblant. I és que llegir (o escriure) poesia és la recerca del poema perfecte. El problema és que el poema perfecte (com la veritat) segurament no existeix. Però tant és, això. En comptes d'admetre-ho, fingim que no ho sabem i continuem llegint i/o escrivint poesia. I en el camí ensopeguem amb molts poemes que més valdria que s'haguessin marcit dins el cap dels seus creadors. Per sort, de tant en tant hi trobem petites joies. Poemes que, si no són perfectes, com a mínim s'hi acosten. Com ara aquest, d'Adam Manyé:

Les dunes em cremen el fred dels llavis
quan la destral mulla la llum dels focus.
Senyals de fars, i la mirada em fot
flames de les pestanyes a la cara.
Tens la mirada rara, com d'almívar,
quan em mires. Ets els ulls que em dibuixen,
respiro vidres quan em respires,
et trobo l'alè al quer de les cuixes.
Sóc perquè m'enfoques. Ets perquè em respires.

No cal perdre el temps buscant respostes rere la força d'un poema. Aquest “sotrac físic” que sentim en llegir-lo (o sentir-lo) és suficient. Com ho és el que podem sentir davant un edifici modernista, un paisatge de muntanya o una cantata de Bach. Més enllà no hi ha res.

La Borja (gener-febrer 2009)

Blogs bessons?

L'enllaço a la categoria de BLOGS AMICS. Encara que potser hauria de fer-ho en una de nova que s'anomenés BLOGS BESSONS.

(gràcies per avisar, Jesús)

No m'estranya

No m'estranya, doncs, que després escrigui coses així:



Àngels de marbre:
ocells de cementiri
sense parpelles.

Sales, saletes i vestíbuls

Les "sales i saletes" del post d'ahir són les que vaig esmentar en un conte autobiogràfic que comença així:

Al vestíbul del col·legi hi havia un quadre enorme (un gimnasta en ple exercici d'anelles, executant la figura coneguda com crist sobre un fons marró fosc, sota el qual el pintor havia escrit el lema olímpic citius altius fortius) que ens saludava cada matí i ens acomiadava cada tarda mirant-nos amb cara de pantocràtor romànic, amb aquells ulls hieràtics que no ens perdien de vista cada vegada que passàvem pel seu davant

El quadre en qüestió existia (i m'imagino que encara existeix), però no era al vestíbul del col·legi. En realitat estava penjat al vestíbul d'

un dúplex enorme amb poliesportiu, biblioteca, oratori i infinitat de sales i saletes

En un tercer vestíbul, el de l'oratori del col·legi, a banda dels confessionaris, també hi havia una petita biblioteca que incloïa Alexia: experiencia de amor y dolor vivida por una adolescente, un dels llibres en què va basar-se Javier Fesser per fer la seva pel·lícula.

Pedres, àngels, etc.

Van ser ells mateixos els que van provocar-hi la primera esquerda. Finíssima, gairebé invisible. Per un excés de zel o confiança, vés a saber, van picar-hi malament. O potser és que el material era massa dur o massa porós, no ho sé. No en sé gaire, de geologia. El cas és que ells mateixos, que es vanaven de ser els millors a l'hora d'afaiçonar la pedra, van fer que se'n desprengués un resquill fatídic.

Va ser durant una de les seves xerrades habituals, en una d'aquelles "sales i saletes". Sèiem en cercle, escoltant-lo. Als vostres àngels custodis, ens va dir, els agrada el futbol. Hi juguen al cel, va afegir. I aleshores, per fer-se el graciós, suposo, es va girar cap a mi i va deixar anar: però el teu, no.

La meitat

M'apropo a la meitat de la traducció:

"The history of documents prepared not in the service of Truth but in the offense of truth is a long and sad story", Pope Pius XI wrote in another context, although his words apply perfectly well to this piece of pseudepigraphy.

Combustible

La memòria és una cosa molt curiosa. És com tenir un calaix ple de coses inútils i absurdes. I el més curiós és que les coses realment importants sempre les oblidem. (...) ¿I saps què penso? Que les persones vivim a base d'anar cremant records. I, a l'hora de mantenir-nos vius, tant és si aquests records són realment importants o no. Els records només són el combustible que cremem.

Haruki Murakami a After Dark

Realitat i ficció

Si escrivís un conte amb aquests ingredients

• un home intenta apunyalar la seva dona enmig del carrer
• uns vianants hi intervenen per defensar-la
• els vianants aconsegueixen reduir l'agressor
• l'agressor és detingut
• la policia vol condecorar els vianants valents
• però resulta que un dels vianants té antecedents per maltractaments

segurament diries que el final és molt rebuscat o massa previsible, no?

Rostres i noms

Una de les coses que els alumnes del Xavier van preguntar-me quan hi vaig anar per comentar amb ells Un rostre que no és meu va ser: la protagonista de la novel·la no té nom, oi?

Efectivament, el seu nom no apareix per enlloc. I és que una persona sense rostre no pot tenir nom.